Onze anys després de publicar el seu primer llibre, L'àngel de la segona mort, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) s'ha convertit en un narrador consolidat que ha obtingut crítiques elogioses i premis prestigiosos, però no pas grans èxits de venda. En comptes d'adaptar-se als gustos del públic, manté ferm el timó de l'estil. Si els lectors volen, ja s'acostaran.
El llibret Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és un altre pas en la mateixa direcció. El narrador es mostra més interessat en l'orfebreria de la frase que en la construcció de la trama. Inicialment, el protagonista sembla el passat distorsionat. De mica en mica, el lector comença a preguntar- se si el protagonista no deu ser més aviat la distorsió. Se succeeixen les pàgines, arriba la fantasia, la segueix el deliri i finalment els capítols es transformen en calaixos de sastre. En comptes de l'alternança entre repetició i progressió que construeix una trama novel.lesca, la narració centrifuga diàlegs i personatges que el lector buscarà en va més endavant.
Tot i que el títol s'inspira en una obscura cançó dels Rolling Stones, la temàtica és profundament catòlica: el desig i la culpa, la memò- ria i el perdó. De fons, com un basso ostinato, ressonen els temes de la mort i de la mare. Els capítols són curts com proses poètiques. Totes les frases són ben girades, però alguna es troba més enllà de la comprensió: "En aquelles fantasies, a vegades temia que una voluntat, fustigada profundament per la naturalesa i la moral, trobés en l'aprensió el seu acompliment abstracte". Si la construcció d'ambients onírics recorda els Mites, de Jordi Sarsanedas, la solemnitat i el predomini de la música per damunt de la història fan pensar en la producció de Miquel Bauçà.
No hi ha dubte que Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és un llibre escrit sense concessions al lector. El dubte és si aquesta manca de concessions es pot considerar sistemàticament una virtut.